Sardana per a flauta i piano Ampliar

Sardana per a flauta i piano

DS033

Descobrim en aquesta sardana la insinuació d’alguns dels trets estilístics que definiran la personalitat del compositor català: la pròpia qualitat d’una melodia diatònica en la part solista, lleugera i expandida, recolzada sobre una harmonia estàtica que marca la immobilitat general de la primera secció de Curts. En els Llargs la peça s’anima mitjançant una sèrie de procediments freqüents.

Més detalls

7,27 € amb impostos

    Època s. XX
    Instruments fl.pno.
    Pàgines 12
    Durada 4 min.
    Contingut partitura + particel·la
    ISMN 979-0-3502-0733-4
    Preu edició impresa 12,50€

    La Sardana per a flauta i piano té l’interès especial de ser la primera obra que va compondre Eduard Toldrà, o si més no, la més antiga de les que s’han conservat. Inèdita fins ara a causa d’un exigent sentit de l‘autocrítica que va caracteritzar sempre el músic i que el va dur, per exemple, a prohibir en vida la publicació de moltes de les seves cançons primerenques, en canvi, descobrim en aquesta senzilla sardana da camera –que ens demostra, per altra banda, l’interès precoç que Toldrà va sentir per un gènere en el qual havia d’esdevenir vertader mestre–, la insinuació d’alguns dels trets estilístics que definiran la personalitat del compositor català; n’és una mostra la pròpia qualitat d’una melodia diatònica en la part solista, lleugera i expandida amb tota naturalitat a través d’un moviment preferentment per graus conjunts, i recolzada sobre una harmonia estàtica en La M que marca la immobilitat general de la primera secció de Curts. Contràriament, en els Llargs la peça s’anima mitjançant una sèrie de procediments freqüents –esbossats aquí encara de forma molt elemental que Toldrà reservarà per a la part central de moltes de les seves cançons: una inestabilitat tonal més intensa com és l’aparent canvi de mode de la tonalitat principal i que ben aviat esdevé contrast entre Do M i Do m just a l’inici de la segona secció; la preocupació per distingir entre variats nivells de valors dinàmics i, finalment la imperiosa necessitat de resoldre-ho ben aviat tot en la força expressiva del cant– amb indicació de com una cançó que s’enceta tot seguit en l’acompanyament altra vegada en La M sobre el ritme característic de sardana. Tot plegat és, si es vol, ingenu però res resulta incorrecte. Diríem que la mateixa discreció dels mitjans emprats i el sentit acurat dels límits en un jove violinista de 16 anys –que aquell mateix any de 1912 presentava amb tres amics seus el Quartet Renaixement– preserven la Sardana per a flauta i piano i l’embolcallen amb una innocència, frescor i desimbolta alegria que sincerament pensem que mereixien veure la llum del dia.


    César Calmell

Clients que han vist aquest producte també han adquirit:

12 productes més a la mateixa categoria: