Cinc Cançons Tradicionals

Les Cinc cançons tradicionals van ser escrites l’any 1968 ja amb aquest acompanyament orquestral tant ric en matisos i colors. El treball cambrístic és exquisit i, malgrat que a priori pugui semblar estrany, fins i tot la veu està tractada com un instrument més que Oltra fa entreteixir de forma natural amb els altres timbres. Un dels elements que referma la denominació d’origen catalana és el paper de l’oboè que dóna un color popular que remet a la nostra xeremia tradicional, als instruments catalans de doble canya. La infinita imaginació de l’autor li permet presentar un color diferent a cada estrofa i una nova instrumentació a cada represa del tema. Així, els detalls se succeeixen sense aturador: la noia que li canta al rossinyol (El rossinyol) més estimat de la nostra tradició sonora ho fa sobre un acompanyament dolç i estàtic, amb un vent que bufa suaument i que fa moure les fulles, i el mariner que tanca el cicle s’acomiada amb un final elegant amb metalls i percussió, unes percussions ben allunyades de les que han acompanyat l’enèrgic caçador una estona abans.