No hi ha productes
Els preus són amb IVA inclòs
S'ha afegit el producte al vostre carret de la compra
Hi ha 0 ítems al vostre carret. Hi ha 1 article al vostre carret.
- English
- Castellano
- Català
Registra’t
Autors Hi ha 118 autors
-
Casablancas, Benet
Benet Casablancas neix a Sabadell al 1956 i es forma a Barcelona i a Viena (F. Cerha i K.-H. Füssl), és també llicenciat en filosofia i doctor en musicologia per la UAB. Les seves obres, distingides amb nombrosos premis (Ciutat de Barcelona, Musician’s Accord New York, Nacional del Disco, Composer’s Arena d’Amsterdam, Finalista del Prix Prince Pierre de Mònaco, entre d’altres), es programen a tot Europa, EUA, Canadà, Japó, Llatinoamèrica i Egipte per grans intèrprets com la London Sinfonietta, Ensemble Contemporain de Montréal, Orchestre de Chambre de Lausanne, les orquestres nacionals d´Espanya i de Bèlgica, Arditti Quartet, Deutsches Kammerphilharmonie, London Philharmonic; a sales com la Musikverein Wien, London Barbican, Tokyo Bunka Kaikan Hall o Palais des Beaux-Arts de Brussel·les.
El 2008 debuta amb la BBC Symphony Orchestra i els seus New Epigrams representaren Espanya als ISCM World Music Days a Vílnius. Ha estat convidat a la Biennal de Zagreb 2011 i al Visiting Composer als "Cairo Contemporary Music Days 2011". El 2007 rep el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya. Autor del llibre El humor en la música (Ed. Reichenberger) i de nombrosos articles musicològics (New Grove, Arietta, Quodlibet), ha estat cap de matèries teòriques a diferents centres, director pedagògic de la JONC i professor de la UPF i és requerit com a jurat i professor a celebracions d’àmbit internacional. L’any 2002 assumí la direcció del Conservatori Superior de Música del Liceu. La seva àmplia producció és guiada per la recerca d’una radical independència personal i estètica. Hom n’ha destacat l’equilibri entre rigor constructiu i força expressiva, tremp dramàtic i registre lúdic, en el marc d’un discurs on conviuen un llenguatge harmònic lluminós, la vivesa rítmica, una creixent diferenciació tímbrica i el virtuosisme instrumental. Ha publicat recentment sis nous CDs (Naxos, Stradivarius, Tritó i Anemos). Els darrers compromisos inclouen encàrrecs del Miller Theatre New York (Composers Portrait), Liverpool Philharmonic Orchestra, Ensemble 88 Maastricht, Ensemble Cantus Zagreb i Tokyo Sinfonietta. -
Casagemas, Lluïsa
Lluïsa Casagemas i Coll, compositora, va néixer a Barcelona el 1873, va estudiar al Conservatori del Liceu des del 1893 on estudià violí amb Agustí Torelló, cant amb Giovannina Bardelli i harmonia i composició amb qui va ser director del centre Francisco de P. Sánchez Gavagnac. Amb 18 anys va escriure l’òpera “Schiava e Regina”, obra premiada a l’Exposició Universal de Chicago el 1893. També Felip Pedrell deixa constància de les obres de Casagemas especificant les 110 peces per a cant i piano, 12 per a piano sol i 17 per a diversos conjunts instrumentals, orquestra i banda. Va exercir de professora de violí i participava en concerts benèfics a Barcelona i a Madrid.
La mort de quatre dels seus cinc fills a causa d’una epidèmia de tifus va ser un cop molt dur per a l’autora. L’any 1924 va quedar vídua i posteriorment dividia la seva vida entre Barcelona i Madrid, on va morir el 1942.
A partir de la Guerra civil espanyola desapareix de la vida pública i no se’n tenen més notícies.
-
Casulleras, Joan
Joan Casulleras i Regàs Barcelona, 1920 - 1996
Professor i matemàtic català, que fou president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques entre 1978 i 1981.
Amb estudis musicals per vocació va realitzar diverses harmonitzacions per a cor a 4 veus mixtes de cançons tradicionals i de muntanya.
-
Cercós, Josep
Josep Cercós i Fransí (Barcelona 1925-1989) no és un compositor dòcil a l’encasellament estètic. La militant aversió que professà envers l’adhesió a qualsevol mena d’isme, conjugada amb un exigent procés d’autocrítica, marquen profundament la seva obra, víctima, al seu torn, d’incisives i radicals intervencions del compositor al llarg de la seva evolució estètica. Aquest procés evolutiu, que un Cercós encara adolescent inicia amb un llenguatge de caire post-romàntic de clara filiació germànica –Simfonia n. 1 (1942), Simfonia n. 2 (1946)– madurarà, després d’estudiar amb R. Lamote de Grignon i, especialment, gràcies al coneixement dels corrents europeus que li brindà C. Taltabull, cap a un particular neoclassicisme –Preludi, recitatiu i fuga (1947-49), Sonata (1952)– on es fa palès el seu peculiar sentit harmònic no exempt d’un cert ressò de les troballes de P. Hindemith. Posteriorment, després d’una breu estada a Ginebra i als cursos de L. Nono i H. Scherchen a Gravessano, Cercós inicia l’etapa que més l’ha caracteritzat amb l’estrena, l’any 1960, de Continuïtats –obra avui desapareguda– Aquest període es distingeix per un incansable afany investigador i especulador i per una absoluta independència de criteri, renunciant a cap compromís de tipus “actualista”, que el portarà des de propostes clarament experimentals –S 24 (1960)– tot passant per moments d’evident recerca del mètode –Conjunt per a 7 instruments (1963)– com d’incursions en el serialisme –Octet (1968-69)– fins al personalíssim llenguatge de les dues Glosses per a violoncel i piano (1972). L’evolució de Cercós culminarà els anys 80 que, malgrat veure marcats per un precari estat de salut, són els més fecunds i on el compositor farà un gir estètic en el que sintetitzarà les diverses etapes de la seva vida. Aquesta síntesi s’inicia amb els 2 Retaules (1983) obra eminentment contrapuntística i molt lligada encara als precedents immediats. A partir del Concert per a violoncel i orquestra (1983) i del Concert per a viola i orquestra (1985) el record de les seves primeres etapes esdevé inequívoc. Encara revisarà les dues primeres simfonies, compondrà un Passacaglia per a orgue (1989) i deixarà enllestit un cicle de 16 cançons per a baríton i piano –Els bells camins (1988-89)– sobre textos del poeta M. Martí i Pol.
Dins d’aquesta evolució estètica somerament exposada hi ha un gènere que pren una rellevància significativa, el de la cançó. Gran part dels llenguatges i estils suara esmentats en l’esdevenir vital de Cercós, tenen la seva manifestació en aquesta forma, de manera que podríem traçar-ne un recorregut complet –des de la més tendra joventut– basat només en la seva obra vocal. Ja en el darrer període de la seva vida s’endinsà de nou en la cançó de concert amb Els bells camins. Aquest cicle, juntament amb la seva Passacaglia per a orgue, esdevé de fet el seu testament musical. Per a fer-ho trià el que tal vegada ha estat el poeta més popular i més llegit d’aquests darrers anys a Catalunya, Miquel Martí i Pol (1929-2003). Poeta que partí d’una actitud de fort compromís social i que, des de 1970 a causa d’una esclerosi múltiple que l’obligà a recloure’s, inicià un procés d’introspecció i meditació de les seves limitacions tot transcendint l’àmbit de la malaltia i centrant-se en l’expressió de les sensacions més humanes com l’amor, el desig i la mort, sempre amb una forta càrrega autobiogràfica.
-
Cervelló, Jordi
Jordi Cervelló (1935-2022) als sis anys inicia els estudis de violí amb els mestres Rosa Garcia Faria i Joan Massià. Posteriorment fa virtuosisme amb Franco Tufari a Milà i amb Eugen Prokop. Participa també en els cursos d’interpretació de violí de Siena i Salzburg i estudia composició a Barcelona amb Josep M. Roma.
És un dels autors que figura en la “Dècada de Compositors Catalans” del VIII Festival Internacional de Música de Barcelona de 1970. Li han estat concedits el Premi Ciutat de Barcelona (1973) per la seva obra Seqüències sobre una mort, el Primer Premi del Ministerio de Educación y Ciencia per Biogénesis (1976). Ha rebut encàrrecs del Concurs Internacional Arthur Rubinstein d’Israel (1974), de la Comisaría General de Música (1975), de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (1982), de l’Olimpíada Cultural de Barcelona (1991), del Govern d’Andorra (1997) i de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (2002), entre d’altres.
Les seves obres han estat difoses a diverses ciutats europees, als Estats Units, a Mèxic, Colòmbia i Israel, i han estat interpretades per diversos conjunts orquestrals com ara l’Orquestra Ciutat de Barcelona, l’Orquesta Sinfónica de RTVE, l’Orquesta Nacional de España, la de l’Universitat de Ohio, la de Radio Israel, la Royal Philharmonic Orchestra de Londres, la Filarmónica de Bogotá, La Filarmónica de Buenos Aires, la Sinfónica de Tenerife, i la Academic Symphony Orchestra de St. Petersburg, etc.
Entre les orquestres de cambra que han interpretat obres seves citem la The Classic Chamber Orchestra de Nova York, la Young Israel Strings, l’Orquestra de Cambra Holandesa, els Virtuosos de Moscou i la Camerata de St. Petersburg, la Camerata Lysy Gstaad de Suïssa, l’Orquestra Pro Arte de Lodz (Polònia), l’Orquestra de Cambra de Rouen (França), i la English Chamber Orchestra. -
Charles, Agustí
Natural de Manresa (Barcelona) el 1960, inicia els seus estudis musicals ben aviat. Els seus primers treballs en la composició musical seriosa daten de la dècada de 1980, de la mà de Miquel Roger, Albert Sardà i Josep Soler. Posteriorment estudià amb Franco Donatoni, Luigi Nono i Samuel Adler, a més de treballar Joan Guinjoan, Cristóbal Halffter, J.R. Encinar i Ros Marbà, entre altres.
Té prop de cinquanta guardons, entre els que destaquen els més importants premis de composició nacional i internacional. També ha rebut encàrrecs de moltes institucions i prestigiosos intèrprets, per lo que la seva música s’interpreta per tot el món. L’any 2003 rebé el premi de l’Associació d’Orquestres Simfòniques Espanyoles (AEOS) amb la seva obra Seven Looks, interpretada por totes les orquestres espanyoles entre les temporades 2004 a 2008. La seva òpera “La Cuzzoni, esperpent d’una veu”, seria estrenada amb gran èxit en el Staatstheater de Darsmtadt (Alemanya) l’Octubre de 2007. Recentment (2008), la companyia italiana Stradivarius ha editat un CD monogràfic amb part de la seva obra orquestral, interpretada por l’Orquestra de la Comunitat de Madrid, dirigida per José Ramón Encinar, rebent elogis de la crítica. El segell Tritó (2010) ha editat recentment un nou CD monogràfic amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, dirigida per Jaime Martín.
En març de 2011 s’estrenà en el Staatstheater de Darsmtadt (Alemanya) la seva segona ópera, Lord Byron, un estiu sense estiu, amb text de M. Rosich i direcció escènica de A. Romero, amb gran èxit de públic i crítica, fent´ho desprès al juny de 2011 en el Gran Teatre del Liceu. El mes d’Agost de 2012 s’estrenè de la seva òpera de cambra JAVA SUITE, en el marc del Festival Castell de Perelada. Posteriorment ho faria al Teatre La Seca de Barcelona i al Teatre de la Ópera de Basilea.
De la mateixa manera es autor de nombrosos treballs relacionats amb la composició i l’anàlisi musical, entre els quals destaquen els llibres “Análisis de la Música española del siglo XX (2002)”, “Dodecafonismo y serialismo en España” (2005), “Instrumentación y orquestación clásica y contemporánea: Vol. II y libro de trabajos (2005), Vol. I Instrumentos de viento y la voz (2008).
Es Doctor en Historia de l’Art i Catedràtic de Composició en el Conservatori Superior de Música d’Aragó. Actualment ensenya composició en el Conservatori Superior de Música d’Aragó, d’on és el seu Director.
-
Civil, Francesc
Francesc Civil i Castellví (Molins de Rei 1895-Girona 1990)
De família de músics, va ser un compositor, organista, pianista i escriptor.
El 1903 ingressà a l'Escolania de Montserrat, després estudià a la Schola Cantorum de París (1913-1917), on obtingué els diplomes d'harmonia, contrapunt, piano i cant gregorià. Es traslladà a Figueres i es relacionà amb Antoni Juncà, que el formà en música de sardana, amb els germans Pitxot i amb el pianista Enric Costa; també formà part de diverses agrupacions de cambra i exercí la docència. Després es traslladà a Girona. El 1925 ocupà la plaça d'organista de la catedral de Girona fins al 1954. Des de 1930 col·laborà al Diari de Girona, L'Autonomista, El Piano, Scherzando, Los Sitios i d'altres publicacions gironines, i el 1936 inicià l'Escola Municipal de Música, més tard transformada en el Conservatori de Música Isaac Albéniz de Girona, que fundà i dirigí des de 1942 fins que es va jubilar el 1965. Dirigí el Cor Provincial Femení i un grup coral de veus masculines.
Com a compositor conreà tant el repertori vocal de la música litúrgica, religiosa i civil –cal destacar les harmonitzacions de nadales catalanes– com l'instrumental per a orgue, piano, cambra i orquestra, així com el gènere sardanístic. El 1956 musicà la Cançó dels Pelegrins de Tossa de Mar, sobre text de Manuel Vilà i Dalmau. Rebé diversos premis, distincions i el nomenament com a membre honorari de l'Associació Catalana de Compositors. Des de 1988 s'instituí el Concurs Anual de Composició Francesc Civil (Premi Ciutat de Girona).
-
Civilotti, Alejandro
Alejandro Civilotti neix a La Plata, República Argentina, l’any 1959. Aviat comença l’activitat musical, de forma intuïtiva, com a guitarrista de música popular del seu país, i de la resta de països llatinoamericans, realitzant recitals a la televisió, emissores de ràdio, teatres i participant en enregistraments discogràfics.
Entre els anys 1978 i 1983, realitzà estudis d’harmonia, contrapunt, fuga, morfologia i composició amb el professor Enrique Gerardi; cursà estudis de clarinet i més tard els de viola al Conservatori Provincial de La Plata.
L’any 1984 viatja a Barcelona on contacta amb Josep Soler amb qui treballa composició i instrumentació. També rep consells del mestre Joan Guinjoan moment en què aconsegueix una maduresa musical com a compositor.A l’actualitat és membre de l’Associació Catalana de Compositors i Professor de les càtedres d’harmonia, contrapunt i composició al Conservatori Professional-Superior de Música de Badalona. Treballa per a diversos intèrprets solistes d’Espanya i de l’estranger.
-
Coll, Xavier
Nascut a Barcelona l´any 1960, Xavier Coll cursà els estudis de guitarra titulant-se al Conservatori Superior de Música de Barcelona. Posteriorment va assistir a nombroses Master Class amb José Tomás, David Russell, Manuel Barrueco i Leo Brouwer.
Ha realitzat també estudis d´instruments històrics (tiorba, viola de mà, guitarra barroca, etc), baix continu i música antiga amb Rolf Lislevand, Hopkinson Smith i Jordi Savall.
Ha estat guardonat en diversos concursos (Primer Premi en el IV Concurso de Interpretación ONCE 89, Segon Premi i Premi Especial del Jurat en el XXVIII Concurs Internacional Maria Canals de Barcelona, Premi Especial a la millor interpretació de música espanyola en el X Premio Internacional de Guitarra de la Fundación Guerrero,etc.).
Ha ofert concerts per tota Espanya, França, Itàlia, Anglaterra, Suïssa, Rússia, Txèquia, Romania, els Estats Units, Centreamèrica, l´Amèrica del Sud i Egipte, especialment amb el duo que forma amb la flautista Montserrat Gascón amb qui ha enregistrat fins al moment sis CDs. Ha enregistrat també un CD amb música de Ferran Sor amb la mezzo-soprano Margarida Lladó i ha participat en l’enregistrament de la integral de Joaquín Rodrigo per el segell EMI.
És professor a l’Escola Luthier de Barcelona i a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). -
Colomer, Consuelo
Consuelo Colomer Francés (1930-2016) Nascuda a Alcoy, va recórrer com a concertista de piano les principals ciutats culturals del món i va actuar amb les millors orquestres. Joaquin Rodrigo, Antoni Massana i altres compositors espanyols i americans li van confiar l'estrena de les seves obres. A més de l’activitat pròpiament musical, Consuelo Colomer també va escriure diversos llibres sobre tècnica i interpretació pianístiques i va col·laborar com a columnista en diferents diaris i revistes musicals.
Compositora prolífica va ser autora d'unes cent obres -per a cor, per a cant i piano, cançonetes, nadales, cançons infantils...-, que han estat estrenades i publicades per diverses editorials d’Espanya i d’Estats Units.
-
Costa, Joan
Joan Costa i Costa (1914-1997) va néixer a Terrassa on estudià comerç i batxillerat a l’Escola Pia. El 1931 rebé una beca de l’Ajuntament d’aquesta ciutat per seguir la carrera de magisteri a l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya, una institució tot just creada amb l’adveniment de la República i l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, de la qual formaven part algunes de les personalitats del camp pedagògic d’aquell moment, que imprimiren un profund segell en els alumnes: Cassià Costal, Alexandre Galí, Artur Martorell, Rafael Solanic, Pau Vila, Pierre Vilar...
Seguint les seves inclinacions, s’apuntà a unes classes clandestines de traducció i correcció de català i decidí contribuir en la mesura de les seves possibilitats a la defensa de la llengua. Des del 1935 ja escrivia poemes de temes diversos, entre els quals un Retaule en vers, concebut amb motiu del cinquantenari de la mort de Jacint Verdaguer el 1952, que obtingué un primer premi en un concurs organitzat a Terrassa, i d’ençà del 1954, nombrosos poemes de temàtica muntanyenca, una selecció dels quals, amb el títol de Camins i Cants, fou guardonada el 1967 per la Federació Catalana de Muntanyisme. Molts poemes amb música del seu company de caminades Salvador Castells, foren cantats per la Coral de Ràdio Terrassa i pel Sextet Vocal. Altres dels seus poemes han estat musicats (de vegades, per ell mateix) i alguns foren interpretats el 1998, després de la seva mort, al Centre Cultural de la Caixa de Terrassa. D’altra banda, ell mateix posà lletra a algunes sardanes, entre d’altres, Sant Martí del Canigó de Pau Casals i La processó de Sant Bartomeu d’Antoni Català, en aquest cas per encàrrec de l’Ajuntament de Sitges.
Tanmateix, la seva faceta més coneguda com a traductor fou la vinculada amb la música coral i la cançó popular. Entre els anys cinquanta i els seixanta, el moviment coral a Catalunya experimentà una gran embranzida i una obertura al repertori estranger (especialment, a través de grups com ara la Coral Sant Jordi i el Cor Madrigal, sota el guiatge d’Oriol Martorell i de Manuel Cabero), en la qual Joan Costa contribuí anostrant una infinitat de melodies d’arreu del món i permetent als cors d’accedir a una literatura musical nova, adequadament adaptada a un text català, gràcies a la combinació de la seva formació i experiència com a músic i lingüista.
En total, des dels anys quaranta fins als noranta, traduí i adaptà la lletra de més de quatre-centes obres de procedències, èpoques i estils d’allò més variats, sovint difoses en partitures, que moltes de les corals del país han cantat i encara canten.
-
Crivillé i Bargalló, Josep
Josep Crivillé i Bargalló (Barcelona, 1947 - 21 d'abril de 2012) va ser etnomusicòleg i compositor. Estudià al Conservatori de Barcelona, d'on fou també professor d’etnomusicologia i de cant gregorià, i a la Universitat de la Sorbona de París amb Marcel-Dubois. Fou membre de la Societat Internacional de Musicologia i de la Societat Catalana de Musicologia. A partir de l'any 1987 va iniciar una col·laboració amb el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per tal de publicar diversos enregistraments de la tradició oral de diferents parts de la geografia catalana.
Com a compositor va publicar diverses obres per a cor, piano, cambra i orquestra, entre les quals destaca per la seva popularitat entre les corals del nostre país l'obra Dóna'm la mà, a partir d'un poema de Joan Salvat-Papasseit
