Quatre cançons (sobre poemes de Miquel Marti i Pol) Ampliar

Quatre cançons (sobre poemes de Miquel Marti i Pol)

E118

Nou producte

           Dins un missatge unitari, cada cançó te un llenguatge estètic diferent i requereix d'una soprano o un tenor amb una gran versatilitat vocal. El text de Martí i Pol és la causa d´aquesta varietat estètica. Amb el propòsit de copsar tot el que aquests magnífics poemes em comunicaven, el meu propi llenguatge va sorgir espontani quasi inconscientment.

Més detalls

16,06 € amb impostos

Edició: Paper

    Època Segle XX
    Subtítols / Parts I. Ah! com hauria estat bell. II. Aquesta remor que se sent. III. Del bosc abans tan pròxim. IV. Es pot dir amb foc encara.
    Instruments Veu, piano
    Idioma del text Català
    Edició Paper

    Compostes en època d´estudiant (1981) per a la classe de composició del mestre Xavier Montsalvatge al Conservatori Superior de Música de Barcelona, les Quatre cançons sobre poemes de Miquel Martí i Pol pertanyen a l'obra Vint-i-set poemes en tres temps i ofereixen una gran varietat de sensacions.

                Dins un missatge unitari, cada cançó te un llenguatge estètic diferent i requereix d'una soprano o un tenor amb una gran versatilitat vocal. El text de Martí i Pol és la causa d´aquesta varietat estètica. Amb el propòsit de copsar tot el que aquests magnífics poemes em comunicaven, el meu propi llenguatge va sorgir espontani quasi inconscientment.

                La primera cançó Ah, com hauria estat bell és una peça molt lírica, tonal, romàntica i melancòlica. Aquesta remor que se sent és fosca, dramàtica, psicològica de gradacions sonores i d'ambients torturats. Vocalment també exigeix molt de tots els registres del cantant. Pel que fa a la peça Del bosc abans tan pròxim és com un interludi serè, tornant un xic al lirisme de la primera cançó però més contemplatiu i evocador. La darrera, Es pot dir amb foc encara conté dues parts: La primera (Allegro feroce), frenètica, irada, dissonant i ràpida, protestant per la situació política opressiva del moment. La segona part (Andante sostenuto) té una gran força expressiva que denota resignació i acceptació de la realitat. El sentiment d´impotència individual s´imposa en un final on el tempo es va asserenant a poc a poc fins que la música es perd en l'infinit.

                                                                                                                        

    Salvador Brotons

    (abril, 2005)

16 productes més a la mateixa categoria: