Sonata núm. 18

Una de les grans habilitats de Fleta Polo com a compositor és la instrumentació i, en obres com la que ens ocupa, la reinstrumentació. És un gran coneixedor dels instruments, de les seves possibilitats, de les seves combinacions i li apassiona investigar-ne les prestacions i els límits. No és gens estrany en el seu catàleg trobar obres escrites originalment per a un instrument (o grup d’instruments) i reinstrumentades després per a d’altres formacions.
Aquesta Sonata per a violoncel és, justament, una versió de la Sonata per a viola, una de les obres més interpretades de l’autor i també una de les seves partitures més estimades. Data dels anys 50 i, segons explica ell mateix, “era una època en què vaig escriure molta música espanyola. Aprenia de les partitures de Falla, de Granados o d’Albéniz i vaig compondre moltes obres amb aquell esperit hispànic. Anys després ho vaig revisar i ho vaig llençar tot. Només vaig “salvar” tres obres: les Seis canciones españolas, La Ruta de Don Quijote i la Sonata per a viola que, malgrat que ara la veig com un testimoni d’aquella època, ha tingut molta acceptació per la seva naturalitat i per l’estructura netament acadèmica que presenta”.
L’obra està estructurada en quatre moviments i permet que l’intèrpret pugui lluir les qualitats exigibles a un bon instrumentista: virtuosisme, expressivitat, domini dels diferents registres, etcètera. La Sonata per a violoncel està dedicada a Lito Iglesias, que també ha estat l’encarregat de fer-ne la revisió per a l’edició impresa. Segons diu el mateix instrumentista: “La Sonata de Francisco Fleta és una obra realment important, una obra gran. He tingut el plaer d’interpretar-la en nombroses ocasions, des que la vaig estrenar el 2 de febrer de 1995 al Conservatori de Barcelona, i sempre he gaudit molt tocant-la”.

David Puertas